Memòries de l'estiu del 36
Cada memòria és una nit. Cada nit és una llista. Sincronitza per ordre o salta entre fragments si el Credo ja te'ls ha obert.
Les llistes cremen
«Barcelona encara fa olor de pólvora i d'estiu. Les llistes són el primer que cau a les mans equivocades.»
El 19 de juliol Rafael t'envia al campanar de Santa Maria. Un caporal templer ha fugit amb les llistes dels germans de l'Eixample. Has de recuperar-les abans que arribin a la torre de Sant Gervasi, o abans que algú de la nostra banda les cremi per error.
El port dels silencis
«Hi ha nits al moll en què el mar fa més soroll que els homes. Aquesta no és una d'aquelles.»
Soledad necessita treure tres germans del país. La centraleta de la Telefònica ha filtrat l'hora de la càrrega. Algú —algú nostre— ha venut la ruta de fuga.
Ombres al Raval
«Tinta, fum i poca llum. Així s'imprimeix la veritat quan la veritat encara és un delicte.»
Neus ha de fabricar vint credencials abans de l'alba. Marçal ronda pel barri. Algú vol cremar la impremta amb ella a dins.
Sang als terrats
«Els terrats del Paral·lel són un altre país. Un país on s'hi mor de cara al cel.»
Carme demana ajut. Dues patrulles s'han creuat al carrer Nou, han trobat un cos i ningú vol reconèixer-lo. És un germà del Credo. Cal recuperar el medalló abans que arribi al jutge improvisat de barri.
La clau de Montjuïc
«La muntanya guarda massa morts perquè algú més vulgui afegir-n'hi un altre.»
Mossèn Anguera ha forjat una clau amb el codi del Credo. Obre el pany interior d'un arxiu templer enterrat sota les bateries. Si arribes a llegir el que hi ha, sabràs per què van morir els germans del 34.
El nom enterrat
«Hi ha noms que no es pronuncien. Es desenterren.»
El dossier de Montjuïc apunta directament a Vidal-Quadras i a algú més dins de la confraria. Has d'entrar a la torre, llegir els seus papers, i decidir si surts amb el nom o amb la seva vida.
Sincronització final
«Barcelona respira. Tu respires amb ella. Per un moment, ningú no mor.»
Tot el Credo es reuneix a l'Ateneu del Poble-nou. La confraria decideix qui marxa, qui es queda, i quina memòria es deixa enrere perquè algú —algun dia— pugui llegir-la.